Bitàcola on es parla del joc de la pilota i les "pilotes"
Hace 6 meses que no actualizamos este blog, que nació con la intención de ser un blog temático de futbol. Los articulistas del mismo no hemos cumplido con nuestra palabra de seguir actualizándolo, así que, si estás interesado en conocer algo más de alguno de ellos, te dejo sus Weblogs particulares.
Últimamente me ha impactado el ver en televisión las múltiples e increibles imagenes de futbolistas lesionados.
Parece que la prensa se recree con sus dolores.
Ya lo sé que una imagen vale más que mil palabras, pero es que hay cosas altamente desagradables.
Noticia bombo!
La Policía bosnia retiene a un hombre que intentó robar el bombo a Manolo (link amb registre gratuït)
Al mon del futbol amateur, on la qualitat tècnica molts cops no fa acte de presència, tenir un equip conjuntat i que sap respondre adequadament com requereix cada moment del partit és sinònim, ja no de victòria, sinó d’haver-li posat les coses difícils al contrari, objectiu de per se prou valuós en la mena de futbol que es practica al segle XXI.
Molts cops durant el partit arriba un moment que la pilota va d’una àrea a la contrari gairebé sense passar pel mig del camp, les ocasions són numeroses i la sensació de perill és constant a totes dues porteries. Aquests moments fan vibrar al públic doncs el joc és àgil i espectacular, però, de fet, són una mica l’antítesi del futbol com a esport d’equip. És a dir, quan els dos equips perden el rigor tàctic i s’obliden de l’estratègia, el que menys fan és treballar com a equip, simplement, cadascú fa la lluita que pot.
Partits que a falta de 10 minuts estaven guanyats i coll avall es perden i empaten per moments com aquests. Partits totalment perduts poden acaben en golejada d’escàndol i en una severa humiliació per a l’autoestima de l’equip. Són situacions que s’han d’evitar.
Crec que el més important perquè això no passi és que l’equip es mantingui com un bloc durant tot el partit, sòlid i sense fissures i respectant l’esquema tàctic bàsic amb les possibles variants de cada moment, però sobretot mantenint en tot moment les tres línies, atac, mig del camp i defensa, prou properes entre si, de manera que en atac cada jugador tingui les suficients possibilitats per passar i que en defensa qualsevol dels centenars de rebots no caigui a pues d’un contrari amb molt d’espai al seu voltant.
Per això és imprescindible que la defensa sàpiga fer el fora de joc, doncs sinó l’equip es penjaria de la porteria. El mig del camp necessita d’algú que sàpiga quan fer jugar ràpid i quan jugar fer una mica de “rondo” per calmar el joc. La davantera ha de ser conscient que sense “molestar” a les defenses rivals mentre intenten jugar la pilota el mig del camp està venut, i per tant, l’equip.
És clar, tot això demana sobretot tenir el to físic adequat i algunes nocions elementals d’estratègia dels jugadors. Malauradament, fins i tot molts jugadors professionals no en tenen la més mínima idea.
Fagiani, jugador del Tenerife, equip de la Segona divisió, ha realitzat unes curioses declaracions desqualificant a la jutgessa de línia Marisa Villa, primera dona en formar part d’un trio arbitral a segona (dada que no podem ni confirmar ni desmentir doncs no tenim coneixement en aquests moments de la vida sexual dels i les àrbitres).
L’argentí Fagiani realitzà les declaracions després del partit que els va enfrontar al Valladolid y que, evidentment, van perdre. Entre les perles podem destacar:
- Una mujer no puede ser nunca juez en un partido de hombres porque nunca va a llegar a tiempo. Tampoc els excelentíssim jutges de línia que gaudeixen d'una prominent corva de la felicitat.
- No tengo nada en contra de las mujeres. Li falta la segona part de la frase, la de pero ... segur que se n’oblidà.
- En Argentina no dirige nunca una mujer porque el fútbol es un deporte de hombres. Gran favor que els hi fas als argentins.
Fagiani s’ha mig retractat i s’ha disculpat. Ha dit però, que només era una opinió i que no he dit res de dolent. Només faltava un tòpic: el que he dit ho pensa molta gent.
Ja!
Mario jugador del Valladolid, va fitxar pel Barça la temporada 2003/2004 avalat pel “pucelà” Eusebio.
La següent temporada, després d’haver jugat molt poc, El Barça va cedir Mario al Mallorca.
El Mallorca va fitxar a l’últim moment a Ballesteros, de manera que ja no li calien els serveis de Mario.
Mario, ha acabat cedit al Valladolid, però jugarà a segona divisió. La pregunta és: l’ha cedit el Barça o el Mallorca? L’altre pregunta és: a quan va el quilo de carn de Mario?
He tingut l’oportunitat de viatjar aquest estiu a Euskadi i m’ha sorprès gratament, doncs fins llavors no l’havia viscut tant profundament.
És una de les tradicions que he conservat en tots els meus viatges la de visitar els camps de futbol més importants de la zona. Dels 3 que hi ha a Euskadi hem va agradar molt el d’Anoeta i el de Medizorrotza. San Mamés tot i ser la Catedral del futbol, és més trist.
Jo ja sabia que el país basc tenia una llarga tradició de futbolistes i la meva curiositat volia descobrir el per què i el com pot ser que hagi estat sempre així i segueixi essent així, en quant són un país amb no més de 2 milions d’habitants i en canvi aquí a Catalunya en som casi 7 milions i no tenim tan bona cantera.
Si algú de vosaltres hi ha estat sabrà que tenen molta costa, però poca platja, i si tens l’oportunitat de passar una estona observant, te n’adonaràs de la grandesa de l’escola basca.
El poble basc es junta a la platja, quan la marea a baixat per fer partits de futbol fins que el sol es posa en l’horitzó. És una experiència molt interessant veure-ho. Quadrilles d’amics organitzen partits d’hores i hores, és una cosa fascinant.
La cantera no la tenen els grans clubs en les seves ciutats esportives, sinó la cantera està en el poble.
Eskerrik asko Euskadi
En fin, las noticias frescas inducen a comentar el fichaje de Edmilson. Central largo (me recuerda al longaniza peregrino), ke dicen puede jugar por delante de la defensa. (lo mismo decían de Marquez, y donde más ha estado este año es calentando banquillo).
El problema de ser defensa y jugar en el barsa, es ke kaen marrones del cielo. Mesié Blanc, Bogarde, longaniza Pelegrino, Anderson, Mario, (y me dejo muchos más) son gente de nivel para jugar en kualkier equipo, pero en el barsa no encontraron su sitio. Porke akí se valoran otras kosas. Por eso, la kantera tiene presencia: Pujol y Oleger representan lo que en su día fueron Chapi y Sergi. Dos escoltas del tronko Koeman, cuyas críticas se apagaron de raiz en Wembley. Pero ke hasta entonces era el peor central de Europa. Ser defensa y jugar en el barsa es una cruz. Nunca es suficiente. Se valora la Ronaldiñada (antes Rivaldiñadas), el ke da los goles, el ke los mete, el ke juega bonito en medio campo (tipo Xavi), el ke desekilibra en banda, el ke lucha hay arriba (Lucho, Bakero), todo eso, al culé se le cae la baba.
Le cuesta, aunque valora el kurro sucio en medio campo, para liberar a jugadores de clase, (Cocu-Rivaldo) inkluso el que provoca el robo de balon (aunke no lo toke), osea el pulmón del ekipo: Neskens, Victor Muñoz, Bakero, Cocu, y Davids son gente valorada (aunke la presidencia no lo valore) por la afición. Pero le cuesta horrores reconocer el trabajo del defensa central. Ese tipo insípido en el campo. Ke se dedica a dar patadones y pegar pegar patadas. Puestos los primeros para destruir el último intento de kualkier preciosa jugada.
Konkluyendo: Si el equipo gana, no pasa nada. El defensa hace su trabajo. Si el equipo pierde (o empata), la culpa será de algún defensa. Incluso si se empata a cero! Es absurdo, pero es así. El defensa siempre pilla. Esperemos ke Edmilson no solo tenga la calidad necesaria para jugar en el barsa, sino la cabeza para entender ke la constancia es su única aliada.
¿Dónde están las razones que llevaron a alguien a montar un campo en el que se juegue con 6 jugadores y un portero por equipo?
A caso podríamos caer en la necedad de pensar que como físicamente hay jugadores que ya no pueden estar a la altura de un fútbol 11 o les falta campo en el fútbol sala, entonces juegan en un campo de fútbol 7 ("para caciques").
Me avergüenzo y todo de tener que llamar “fútbol 11” al tradicional juego de fútbol en el que 10 jugadores y el portero compiten para ganar.
Mi opinión personal es que no tendrían que existir los campos de fútbol 7.
¿Acaso hay alguien que contradiga mi opinión?
L'inefable Manolo, "l'home K", fa la seva primera aportació:
Akells partits densos, sosos, apàtics, on mai passa res (excepte un carretó de gols). Akells ke fan durmir l'espectador. On mires el rellotge pensant ke aixo està apunt d'acabar i encara keda mitja hora!
Encara i així, es la millor oportunitat per gaudir de l'esencia del futbol. De la posició al camp. Del toke-toke i más retoke. La pressió. On comença i on acaba. Tot aixó, kosta de veure en un partit oficial. Amb la tensió del resultat. La pressió mediàtica (perdó, popular). A la pretemporada tot es més fàcil, més klar, més nu.
Algu em pot dir kom està jugant ara el Barsa (p. ej.)? No val repetir lu ke diu el diari. Es tracta explicar a on juga kada jugador i perque. Algu s'atreveix?
